Bevent sol sota la lluna

Enmig de les flors, un flascó de vi:
sóc sol a embrocar la gerra, ningú a beure no m’acompanya.
Alço la copa i convido la lluna radiant,
i amb la meva ombra enfront som ja tres persones.
La lluna, heus aquí, de beure no en sap res
i en va l’ombra segueix el meu cos.
De tronc per un moment, la lluna té cura de l’ombra.
Vinga alegria, cal aprofitar la primavera!
Jo canto, la lluna vagareja,
jo danso, la meva ombra es desgavella.
Lúcids per un moment, ens fruïm mútuament,
després, ben embriacs, tirem cadascú pel nostre cantó.
Lligats eternament en una relació sense enyorances
quedem a retrobar-nos a la remota Via Làctia.

—

Dolors Folch, in: Dolors Folch, Poesia xinesa i poesia xinesa en català, Reduccions, 25 (1984), 57-86; p. 70.